Lluís XIV de França, el Rei Sol (1661-1715), promogué les arts i l’herència de la cultura clàssica de Grècia i Roma, atorgant una atenció especial a la dansa. Ell mateix, que heretà del seu pare Lluís XIII la passió per aquesta art i la practicà des de la infantesa, era considerat un ballarí consumat; gràcies al seu suport a la dansa arribà a un alt nivell artístic, tècnic i, fins i tot, científic. L’èmfasi donat als nombrosos balls i entreteniments teatrals a la cort de Versalles potenciava la imatge de magnificència amb la que França enlluernà la resta de corts europees.
Durant els segles XVII i XVIII, la finesa de la ment i de l’esperit representava l’ideal de l’aristocràcia, amb el rei a la cúspide de la piràmide social. Aquest model ideal , el refús de qualsevol era extret de la Grècia clàssica: la serenor, l’ harmonia, l’ordre, l’enginy, la dignitat, el refús de qualsevol excés passional, eren les virtuts a les que les classes cultes havien d’aspirar. La influència de la filosofia racionalista de René Descartes (1596-1650) contribuí a reforçar l’amor per la raó, la lògica i una forma de vida ordenada. En aquest context, Lluís XIII i Lluís XIV crearen les acadèmies reials per a les distintes arts amb la finalitat de codificar els camps del coneixement i de l’art. Així fou creada el 1661 l’Académie Royale de Danse amb el propòsit de millorar la pràctica tant d’amateurs (la noblesa) com dels professionals i d’establir uns principis científics. Tan sols vuit anys després fou creada l’Académie d’Opéra que el 1672 passà a ser l’Académie Royale de Musique, dirigida per J.B.Lully (1632-1687).

En el present programa s’ofereix una sèrie de danses coreografiades de principis del s XVIII en l’estil noble associat a la cort de Lluís XIV, és a dir, l’estil que a França era denominat com la Belle Danse. Un estil estilitzat, elegant i equilibrat, del qual els francesos se’n sentien molt orgullosos. Per tal de dominar-lo era necessari tenir certes aptituds, com l’harmonia i la delicadesa en els moviments del cos, l’elegància en el posat, el refús de tot tipus d’afectació i una aparença de relaxació i facilitat que havia de dissimular les possibles dificultats tècniques. Tot això s’adquiria, juntament amb regles molt complexes d’etiqueta i comportament en societat, després de molts d’anys d’aprenentatge, que en la majoria de casos començava a una edat primerenca sota la supervisió del maître a danser.
La dansa en estil noble comptava amb dues modalitats. Per una part, els bals de la cort, presidits pel Rei Sol, regulats per una etiqueta rigorosa, on ballava una sols parella a la vegada, seguint un ordre jeràrquic molt estricte, encapçalat, naturalment, pel Rei i la Reina, mentrestant la resta dels assistents ho contemplaven asseguts a l’entorn de l’espai rectangular. Per altra part hi havia les danses integrades en entreteniments teatrals – ballets de cour, comédies-ballet o tragédies lyriques. Destacaríem els ballets de cour, espectacles de gran luxe que tenien lloc en espais teatrals construïts ad hoc en el palau de Versalles, en els que prenia part el Rei en persona, juntament amb cortesans i ballarins professionals. Aquesta modalitat teatral solia ser més espectacular des del punt de vista tècnic i explicaria la intervenció de ballarins i ballarines professionals. El vestuari, molt elaborat, simbolitzava els personatges que interpretaven els ballarins. En qualsevol cas, la línia que separava les dues modalitats no era tan estricta, ja que ambdues es nodrien del mateix vocabulari codificat de passos i moviments de braços de l’estil noble. Així s’explica que una dansa – com la sarabande o la loure- coreografiada en principi per a un entreteniment teatral fou posteriorment adoptada com a ball de saló pels cortesans, encara que no tots tinguessin l’habilitat que es requeria per ballar-les .
Les danses de la cort francesa s’exportaren a les altres corts europees de la mà dels mestres de dansa. Aquesta difusió esdevingué més fàcil gràcies al nou sistema de notació creat entorn de 1670 per P.Beauchamp (1631-1719) i perfeccionat per R.A.Feuillet (1650-1715). Aquest era el sistema de notació que es feia servir en els Recueils de danses, col•leccions anuals de les danses de moda a la cort, que així es posaven a l’abast de l’aristocràcia i de l’alta burgesia. Totes les coreografies que ofereix La Companyia de Terpsícore en aquest programa estan extretes d’aquests reculls signats per R.A.Feuillet i L.Pécour.